Fa uns dies he conegut les escombraires del barri on treballo aquests últims mesos de curs. A una d’elles li he explicat que fa més de 25 anys -mare meva, un quart de segle!- vaig treballar durant sis mesos d’escombraire -no d’escombriaire- al barri xinès de Ciutat Vella. Parlant amb ella, he recordat que aleshores et feien un primer contracte d’un mes, després un segon de dos meses i, finalment, el darrer, de tres mesos. I que arribat a aquest punt et fotien al carrer, i amb sort et tornaven a contractar al cap d’un temps. A mi mai més no em van tornar a cridar, però tampoc no em va importar. Certament era un feina, per a mi, poc engrescadora i molt dura (fixeu-vos com d'esgotat vaig acabar les tres o quatre primeres jornades, que un dia em vaig dir a mi mateix: 'Si mai més no treballo enlloc, amb aquests dies que hi porto ja en tindria per sempre més, ja cobreixo la meva vida laboral'). En aquells sis mesos recordo que només van fer indefinit a un escombraire, fill d’un empleat que formava part del comitè d’empresa. A ell li va fer tanta vergonya, que, per avançar-se a possibles retrets per part dels companys, va exclamar: “He mamat algunes cigales i ja està!”. (Per cert, trobo que és una puta merda que qualifiquem de tenir un fadrí al fet d’aconseguir una feina amb una remuneració baixa o, fins i tot, indigne). L’escombraire amb què parlava em va assegurar que allò de la contractació continua si fa no fa igual. I han passat 25 anys des que jo hi vaig treballar!
Li vaig explicar també que aleshores em sobtava
certa incoherència que detectava en la tasca dels escombraires. Us l’explico.
Tots els escombraires de Barcelona, almenys aleshores, havien d’escombrar un
seguit de carrers seguint el recorregut d’un plànol que indicava, a més, les hores
a les quals havies d’estar a cada cantonada. I no podies avançar-te o
endarrerir-te, ja que si ho feies et podien penalitzar (el més dur era que un
inspector -ens vigilaven i controlaven a l’atzar- et qualifiqués la tasca amb
un “no bo” perquè t’haguessis deixat un cagarro de gos sense recollir). El que trobava
una rucada, però, era que podia escombrar una vorera d’un carrer en què no hi
hagués gaire brossa i, tot i que veiés que a la voravia de l’altra cantó sí que
hi hagués brutícia -de vegades, aplegada pel simple fet del sentit en què bufava
el vent-, no hi podia avançar perquè, com he dit, corria el risc que m'amonestessin.
Això implicava que quan arribava a l’altra costat del carrer m’endarreria perquè
aquí sí que hi havia feina i anava, necessàriament, més a poc a poc, i,
aleshores, em podien sancionar per quedar-me enrere (Kafka, continua dormint). Però,
clar, ens estimàvem més un endarreriment que no pas un “no bo”. Un parell de
vegades o tres em van marcar retards. El capatàs, aleshores, m’escridassava
quan arribava a la caserna. Un cop, m’hi vaig encarar argumentant-li el despropòsit
que us he explicat abans. L’home es va enrojolar i es va enfurismar encara més,
perquè el paio (a qui sovint li cantava l’alè) sembla que gaudia fotent grans
esbroncades. Només sabia parlar cridant. Un dia un company em va dir: “No paga
la pena, tu abaixa el cap, i digues ‘sí, sí, sí...’ fins que es cansi”. Va ser
un consell que no sempre he seguit, però sí algunes vegades al llarg de la meva
vida. Doncs bé, quant a la incongruència de què us parlo, l’escombraire que he
conegut aquest dies m’ha dit que res de nou sota el sol. O sigui que les hores
marcades al plànol només serveixen per a poder controlar millor als operaris. Vigilar
i castigar.
Dos darrers apunts. En aquells anys, finals dels noranta del segle passat, els escombraires treballàvem quasi set
hores sis dies la setmana. I lluitàvem perquè fossin cinc dies i així tenir dos
dies seguits de festa. (De totes maneres, els caps de setmana sempre estaven
coberts per guàrdies). No sé si passats els anys ho han aconseguit (li
preguntaré a la noia que he conegut), però aleshores recordo que l’Ajuntament
de Barcelona no posava pals a les rodes a l’aspiració dels treballadors -almenys
de forma pública-, sinó les empreses contractades, FCC, en aquella zona de
Barcelona (la meva cap era una germana Koplowitz). I dic “de forma pública”
perquè ja em diràs si l’Ajuntament no tenia poder per pressionar les empreses
contractades.
En aquella època estudiava l’últim curs de
magisteri. Recordo que a català la professora em va demanar si treballava i li
vaig explicar que sí, que portava uns mesos d’escombraire. “No, d’escombriaire”,
em va corregir. “No, d’escombraire”, li vaig esmenar, “no recullo la brossa dels
contenidors, escombro els carrers”. Allò li va fer gràcia i, quan mesos més
tard, van avaluar-me de la part oral de català, se’n va recordar de l’anècdota
i li va dir a l’altra examinadora: “Felipe, explica-li a la M en què treballes”.
“D’escombraire”, vaig dir, “perquè no hi hagi confusions, d’escombrador”, vaig reblar.
