¿Para qué sirven los institutos?

Hace unos años fui tutor de un grupo de quinto de Primaria. Resulta que una alumna estuvo ausente durante varios meses y se incorporó a final de curso porque sus padres habían estado trabajando en Reino Unido. Un día le propuse que explicara cómo le había ido en el extranjero y cómo era su escuela y clase en Inglaterra.

Le pregunté cuando acabó la exposición que cuántos alumnos había en clase. Treinta y ocho, me contestó. Me entraron sudores. Pero acto seguido, puntualizó: "Pero siempre hay tres profesores y casi siempre cinco. Cada profesor se ocupa de un grupo más pequeño". Saquen cuentas. Era una escuela pública, según me dijo.

Menos ratios y más docentes. Muchos profesores y maestros apostarían por esta estrategia para mejorar el clima y los resultados educativos. Pero la ministra Pilar Alegría defiende, entre otras medidas, institucionalizar la obtención del título de bachillerato con un suspenso, aunque sea con condiciones. Exagerando, al final no harán falta los institutos ni los profesores.

Per què es parla poc català?

Fa poc van publicar-se uns estudis que constaten que avui dia es parla menys català que fa uns anys, tant a les escoles i instituts com a la societat en general. 

No sé quins són tots els motius d’aquesta davallada. Però sí que m’ensumo una causa important: el català continua sent una llengua que no és imprescindible per a viure a Catalunya. Potser la necessites per opositar o per a treballar en molts llocs: botigues, restauració, atenció al client, docència, etc, però no és necessària a tot arreu. El castellà, en canvi, és omnipresent i tothom sap que és suficient per a comunicar-se en el dia a dia. Per comprar, per anar al metge i per fer tràmits diversos no cal conèixer el català. No cal, és així. Potser, repeteixo, és imprescindible per segons quins llocs de feina, però no per a tots ni per a la resta d’activitats diàries. 

Si un alemany o un rus va a viure a Toledo, no tindrà més remei que emprar el castellà, com d’aprendre l’anglès si se’n va a viure a Londres. Però a Catalunya hi ha dos idiomes majoritaris, i mentre que tothom sap castellà, no tothom entén i molt menys parla el català. Per tant, els immigrants castellanoparlants no consideren tant necessari el català. I els nouvinguts no castellanoparlants se n’adonen que a Barcelona -la ciutat més poblada de Catalunya- se’n poden més o menys sortir sense el català. Que hi ha estrangers que aprenen el català i l’usen? És clar. Que hi ha castellanoparlants que l’empren? També, però tenen més pes els que no. 

La solució? Fer el català tant imprescindible com el castellà a Madrid o el francès a París. Això, no obstant, és del tot impracticable, perquè aquí a Catalunya hi ha dues llengües oficials. Ni volem ni podem eliminar el castellà, i si algú ho vol, és un feixista. Per això, perquè partim d’una realitat diferent -dos idiomes-, crec que hem de caminar cap a un objectiu diferent. Al meu parer, cal aconseguir que tothom entengui el català -no que el parli, cadascú ha de parlar l’idioma que vulgui o cregui convenient i adient-. Però el que no pot ser és que un castellanoparlant exigeixi el seu interlocutor a canviar del català al castellà. Em sembla molt bé que vostè parli en castellà, però no m’obligui a mi a canviar d'idioma, no hi té cap dret. Repeteixo, a Catalunya tant el català com el castellà són idiomes oficials. 

Hi ha situacions concretes, però, que vull analitzar. Per exemple, a un comerç, el dependent està obligat a parlar el català? A entendre’l, per no fer canviar de llengua el seu interlocutor, ja he dit que sí, només faltaria. Queda clar també que si el propietari te’l demana com a requisit per a treballar-hi no tens més remei que acceptar-ho si has signat un contracte, com si t’hagués demanat saber i parlar anglès. Està clar, però, que el dependent empraria l’anglès amb un turista per necessitat, per vendre el producte. Amb el cas d’un client catalanoparlant, no seria necessari perquè sabem que coneix el castellà, però sí ajudaria -en sentit pragmàtic- a vendre el producte. 

Ara bé, a banda d’interessos pragmàtics, comercials i contractuals d’empresa-treballador, no crec que el client catalanoparlant tingui cap dret a reclamar que un tender li parli en català. Sí que en tindria a presentar una queixa si el venedor exigís al client que li parlés en castellà. I aquesta història a l’inrevés també, cap client ha de tenir cap tipus de potestat legal o ètica per exigir al botiguer que li parli en castellà, a menys que sigui un turista de Toledo o qualsevol altre ciutat espanyola. I tot i així, les formes sempre són clau. 

Aquesta situació, però, no és extrapolable als centres educatius. Perquè a les escoles i instituts s’empra el català com a llengua vehicular, és a dir, com a metodologia d’aprenentatge de la llengua. És la ben coneguda immersió lingüística. Algun cop he llegit o sentit que alguns pares han demanat que l’educació dels seus fills fos en castellà apel·lant a la llibertat o algun altre argument. Em pregunto, però, què dirien aquests mateixos pares o crítics amb la immersió si en lloc de ser el català la llengua de Catalunya fos l’anglès o l’alemany. A veure si en el fons no som davant de cert classisme.

Però com, aleshores, podem aconseguir que el català es conegui i es parli més? En sentit pràctic, crec tota mesura coercitiva per parlar català generaria rebuig en gran part de la societat. Per tant, hem de centrar-nos en l’obligatorietat d’entendre’l, que és lògica. Partint que el castellà és omnipresent, potser caldria fer el català més present, amb llibres, rètols, etiquetatge, doblatge, etc. Però sobretot penso que és cabdal que els catalanoparlants -i els castellanoparlants sensibles a la situació precària del català- emprin sempre quan parlin el català, i només canviïn al castellà en cas que l’interlocutor sigui castellanoparlant i porti quatre dies -subratllo, quatre dies- vivint a Catalunya. I tot i així, potser es pot canviar per a expressions o paraules concretes. 

I sent amable, amb un somriure, això per a tot a la vida. Però amabilitat no s’ha de confondre amb debilitat. Podem ser ferms i educats. I podem ser educats i expressar el nostre emprenyament. També penso que és contraproduent corregir sempre. Per a moltes persones serà molest i crearà un rebuig equivocat cap al català.

Demasiado para ser noticia

Yo, que fui periodista. Me la han colado. Cuando la leo por primera vez, de mi inconsciente brota: pero, ¿cómo no se ha hablado antes de este caso? Y ¡ya verás qué pronto ponen el grito en el cielo los contrarios a la eutanasia! Acto seguido, me contraargumento que quizás no se ha hablado en siete años porque el paciente ha tardado mucho en recuperarse. Y, además, ha salido en varios medios ya. Total, que bajo la guardia y tuiteo la historia del coma. Pero la noticia era demasiado para ser noticia. 

¿Por qué muchos medios han picado? Muchas veces ha ocurrido esto. Las prisas, las rutinas de los medios -muchos redactan, pero no contrastan-, la falta de personal y de tiempo, las presiones de arriba y la precariedad en general tienen gran parte de responsabilidad. Quizás la diferencia es que ahora, en todo que la noticia se hizo viral, muchas personas en las redes dudaron o no se la creyeron y entonces medios que veían comprometida su reputación empezaron a cuestionarla; de seguida la historia cayó por su propio peso, no se aguantaba por ningún sitio. Pero en otras ocasiones el engaño ha durado más. 

Esta vez creo que, además de ser suculenta y sorprendente, la noticia es suave, en apariencia inocente, de repercusiones nulas. Es cierto que la credibilidad periodística queda desprestigiada, por los suelos, con goles como este, aunque como digo de seguida se hayan destapado las incongruencias. Pero me refiero a que un periodista hubiera prestado más atención, por ejemplo, a un ataque sospechoso de ser de falsa bandera en un conflicto armado. En teoría. Esta es una explicación más de por qué los medios -y yo mismo- hemos metido la pata hasta el fondo con esta historia, pero no es una justificación, ni un lanzar pelotas fuera. Medios y muchas personas como yo nos hemos equivocado. 

Y este error debería servirnos como toque de atención, otro, para estar con el escepticismo en guardia. El caso Monteagudo es una lección para los medios, para mí y para muchos otros. Está en juego la credibilidad y reputación de la prensa en general, ya muy dañada. No es un tema baladí. Mea culpa, también, que me tragué el anzuelo. Yo, que fui periodista.