La salut dels nens després de la pandèmia

Ara fa una setmana l’escola dels meus fills ens va adreçar un correu electrònic en què es demanava autorització als pares perquè els nostres fills omplissin un qüestionari sobre la seva salut emocional després de dos anys de pandèmia, per tal de poder elaborar mesures que milloressin la salut emocional de la canalla. El paràgraf en qüestió era aquest:

“El Departament d'Educació, en col·laboració amb el Departament de Salut i el Departament d'Igualtat i Feminismes, ha fet arribar a les escoles un qüestionari adreçat a l'alumnat de cinquè i sisè. L'objectiu és conèixer l'estat emocional del nostre alumnat, després d'aquests dos anys marcats per la situació de la COVID 19 al món, per tal de dissenyar i planificar noves mesures i actuacions per promoure el benestar emocional”.

Al mateix correu ens informaven que l’alumnat ompliria el qüestionari de forma anònima.

Tothom sap, i més les autoritats sanitàries i de govern del país, quines actuacions millorarien el benestar emocional d’infants, adolescents i adults. Perquè tot plegat és un peix que es mossega la cua. Podríem començar per promulgar lleis que impulsessin la conciliació laboral, perquè pares i mares puguin passar més temps amb els fills. Podríem continuar per apujar els salaris mínims, perquè no es generin angoixes innecessàries al si de les famílies. Potser no aniria malament establir mecanismes per abaixar els preus dels lloguers i dels pisos de propietat. Un altra punt passaria per abocar més recursos humans a la sanitat pública, entre d’altres especialistes, psicòlegs. Què tal també augmentar la ràtio de mestres i professors a escoles i instituts? Així mateix, caldria que a cada escola hi haguessin especialistes en altes capacitats, que són les grans oblidades quant a necessitats educatives especials.

De segur que l’administració ja sap què més fa falta a la nostra societat perquè tot rutlli millor, i potser no calen despeses en estudis i qüestionaris que semblen fets només de cara a la galeria. Estaria bé que ja que s’ha fet l’estudi s’hi difongués el contingut un cop enllestit i que, almenys, s’hi actués, de debò, en conseqüència.

La pobresa destorba

Potser, si no la veus, no passa res, però sí quan és a tocar. Aquest matí he sortit a fer fotos pel centre de Barcelona. M’he assegut una estona a un banc que hi ha al Passeig de Gràcia, entre el carrer Mallorca i el carrer Provença, tot just davant d’unes obres de remodelació de la joieria Cartier. De fet, m’hi he posat allà perquè volia capturar alguna situació peculiar aprofitant que la joieria ha tapat les obres amb un mur provisional en què apareix un guepard enfilat a una capsa vermella mirant cap enrere, cap als transeünts, i que té al fons i als peus de l’animal una panoràmica de la ciutat de Barcelona; tot plegat amb la intenció de la marca d’exhibir una imatge elegant, selecta i luxosa del seu negoci.

Per arribar fins allà, he baixat des de Diagonal caminant per la vorera. En la cantonada amb Provença he vist que hi havia quatre o cinc cotxes obscurs d’alta gamma aparcats en semibateria, alguns dels quals amb sirena de policia secreta enganxada al sostre de la carrosseria. M’ha estranyat, però, que la policia secreta tingui vehicles tan cars. M’he fixat aleshores que alguns dels cotxes portaven al parabrises una identificació amb la bandera d’Espanya. I que un seguit d’agents dels mossos xerraven a la vora dels vehicles.  

He continuat caminant fins al banc de què us parlava abans. Darrera meu, dos agents de la Guàrdia Urbana s’encarregaven de desviar qualsevol vehicle a motor que volgués enfilar el Passeig de Gràcia per aquelles calçades laterals que ningú no sap ben bé quina és la seva funció exacta (fa uns anys, vaig preguntar a uns urbans i no em van saber dir qui tenia preferència per a circular, si cotxes, bicis, patinets o vianants). Al banc del costat, s’asseia un captaire que molt sovint demana almoina sota el porxo que l’Hotel Royal té a la seva façana. Segurament, si acostumeu a passejar per aquests carrers l’haureu vist algun dia. Però no aquest matí.

Mentre jo hi era, alguns veïns que passejaven els seus gossos s’han aturat a saludar-lo. Els gossos, en veure’l, s’hi acostaven i bellugaven la cua, i ell els acaronava adreçant-s'hi pel seu nom. He sentit com a uns avis els ha dit que durant una hora o així no podria asseure’s al lloc de sempre, que havia de baixar més a baix. Aleshores hi afegia alguna cosa que no he pogut entendre. Ha assenyalat amb el cap cap a la cruïlla de dalt on eren els cotxes d’alta gama, i deia que hi havia algú important, però, com dic, no he aconseguit desxifrar de qui es tractava. Semblava que digués “Regina”, o alguna cosa per l’estil.

Allà m’hi he estat encara una estona, i després he marxat més avall, a la cantonada amb Consell de Cent, però a l’altra banda del carrer, davant d’un aparador on volia fer una altra foto. Ha estat ja de tornada cap a casa, al metro, quan he llegit una notícia. Pedro Sánchez i PereAragonés no es reuniran malgrat coincidir a un acte del Centre d’Economia. Es veu que al final sí que s’han dirigit la paraula uns tres minuts mentre esperaven la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, que havia de rebre un premi del Cercle d’Economia.

Ves per on que em pregunto si a la cruïlla de Passeig de Gràcia amb carrer Provença no hi fos la presidenta de la Comissió Europea, ja que en aquella cantonada, on hi havia els cotxes d’alta gama aparcats en semibateria, es troba l’Oficina del Parlament Europeu a Barcelona.