Escombraire, no escombriaire

Fa uns dies he conegut les escombraires del barri on treballo aquests últims mesos de curs. A una d’elles li he explicat que fa més de 25 anys -mare meva, un quart de segle!- vaig treballar durant sis mesos d’escombraire -no d’escombriaire- al barri xinès de Ciutat Vella. Parlant amb ella, he recordat que aleshores et feien un primer contracte d’un mes, després un segon de dos meses i, finalment, el darrer, de tres mesos. I que arribat a aquest punt et fotien al carrer, i amb sort et tornaven a contractar al cap d’un temps. A mi mai més no em van tornar a cridar, però tampoc no em va importar. Certament era un feina, per a mi, poc engrescadora i molt dura (fixeu-vos com d'esgotat vaig acabar les tres o quatre primeres jornades, que un dia em vaig dir a mi mateix: 'Si mai més no treballo enlloc, amb aquests dies que hi porto ja en tindria per sempre més, ja cobreixo la meva vida laboral'). En aquells sis mesos recordo que només van fer indefinit a un escombraire, fill d’un empleat que formava part del comitè d’empresa. A ell li va fer tanta vergonya, que, per avançar-se a possibles retrets per part dels companys, va exclamar: “He mamat algunes cigales i ja està!”. (Per cert, trobo que és una puta merda que qualifiquem de tenir un fadrí al fet d’aconseguir una feina amb una remuneració baixa o, fins i tot, indigne). L’escombraire amb què parlava em va assegurar que allò de la contractació continua si fa no fa igual. I han passat 25 anys des que jo hi vaig treballar!

Li vaig explicar també que aleshores em sobtava certa incoherència que detectava en la tasca dels escombraires. Us l’explico. Tots els escombraires de Barcelona, almenys aleshores, havien d’escombrar un seguit de carrers seguint el recorregut d’un plànol que indicava, a més, les hores a les quals havies d’estar a cada cantonada. I no podies avançar-te o endarrerir-te, ja que si ho feies et podien penalitzar (el més dur era que un inspector -ens vigilaven i controlaven a l’atzar- et qualifiqués la tasca amb un “no bo” perquè t’haguessis deixat un cagarro de gos sense recollir). El que trobava una rucada, però, era que podia escombrar una vorera d’un carrer en què no hi hagués gaire brossa i, tot i que veiés que a la voravia de l’altra cantó sí que hi hagués brutícia -de vegades, aplegada pel simple fet del sentit en què bufava el vent-, no hi podia avançar perquè, com he dit, corria el risc que m'amonestessin. Això implicava que quan arribava a l’altra costat del carrer m’endarreria perquè aquí sí que hi havia feina i anava, necessàriament, més a poc a poc, i, aleshores, em podien sancionar per quedar-me enrere (Kafka, continua dormint). Però, clar, ens estimàvem més un endarreriment que no pas un “no bo”. Un parell de vegades o tres em van marcar retards. El capatàs, aleshores, m’escridassava quan arribava a la caserna. Un cop, m’hi vaig encarar argumentant-li el despropòsit que us he explicat abans. L’home es va enrojolar i es va enfurismar encara més, perquè el paio (a qui sovint li cantava l’alè) sembla que gaudia fotent grans esbroncades. Només sabia parlar cridant. Un dia un company em va dir: “No paga la pena, tu abaixa el cap, i digues ‘sí, sí, sí...’ fins que es cansi”. Va ser un consell que no sempre he seguit, però sí algunes vegades al llarg de la meva vida. Doncs bé, quant a la incongruència de què us parlo, l’escombraire que he conegut aquest dies m’ha dit que res de nou sota el sol. O sigui que les hores marcades al plànol només serveixen per a poder controlar millor als operaris. Vigilar i castigar.

Dos darrers apunts. En aquells anys, finals dels noranta del segle passat, els escombraires treballàvem quasi set hores sis dies la setmana. I lluitàvem perquè fossin cinc dies i així tenir dos dies seguits de festa. (De totes maneres, els caps de setmana sempre estaven coberts per guàrdies). No sé si passats els anys ho han aconseguit (li preguntaré a la noia que he conegut), però aleshores recordo que l’Ajuntament de Barcelona no posava pals a les rodes a l’aspiració dels treballadors -almenys de forma pública-, sinó les empreses contractades, FCC, en aquella zona de Barcelona (la meva cap era una germana Koplowitz). I dic “de forma pública” perquè ja em diràs si l’Ajuntament no tenia poder per pressionar les empreses contractades.

En aquella època estudiava l’últim curs de magisteri. Recordo que a català la professora em va demanar si treballava i li vaig explicar que sí, que portava uns mesos d’escombraire. “No, d’escombriaire”, em va corregir. “No, d’escombraire”, li vaig esmenar, “no recullo la brossa dels contenidors, escombro els carrers”. Allò li va fer gràcia i, quan mesos més tard, van avaluar-me de la part oral de català, se’n va recordar de l’anècdota i li va dir a l’altra examinadora: “Felipe, explica-li a la M en què treballes”. “D’escombraire”, vaig dir, “perquè no hi hagi confusions, d’escombrador”, vaig reblar.

La salut dels nens després de la pandèmia

Ara fa una setmana l’escola dels meus fills ens va adreçar un correu electrònic en què es demanava autorització als pares perquè els nostres fills omplissin un qüestionari sobre la seva salut emocional després de dos anys de pandèmia, per tal de poder elaborar mesures que milloressin la salut emocional de la canalla. El paràgraf en qüestió era aquest:

“El Departament d'Educació, en col·laboració amb el Departament de Salut i el Departament d'Igualtat i Feminismes, ha fet arribar a les escoles un qüestionari adreçat a l'alumnat de cinquè i sisè. L'objectiu és conèixer l'estat emocional del nostre alumnat, després d'aquests dos anys marcats per la situació de la COVID 19 al món, per tal de dissenyar i planificar noves mesures i actuacions per promoure el benestar emocional”.

Al mateix correu ens informaven que l’alumnat ompliria el qüestionari de forma anònima.

Tothom sap, i més les autoritats sanitàries i de govern del país, quines actuacions millorarien el benestar emocional d’infants, adolescents i adults. Perquè tot plegat és un peix que es mossega la cua. Podríem començar per promulgar lleis que impulsessin la conciliació laboral, perquè pares i mares puguin passar més temps amb els fills. Podríem continuar per apujar els salaris mínims, perquè no es generin angoixes innecessàries al si de les famílies. Potser no aniria malament establir mecanismes per abaixar els preus dels lloguers i dels pisos de propietat. Un altra punt passaria per abocar més recursos humans a la sanitat pública, entre d’altres especialistes, psicòlegs. Què tal també augmentar la ràtio de mestres i professors a escoles i instituts? Així mateix, caldria que a cada escola hi haguessin especialistes en altes capacitats, que són les grans oblidades quant a necessitats educatives especials.

De segur que l’administració ja sap què més fa falta a la nostra societat perquè tot rutlli millor, i potser no calen despeses en estudis i qüestionaris que semblen fets només de cara a la galeria. Estaria bé que ja que s’ha fet l’estudi s’hi difongués el contingut un cop enllestit i que, almenys, s’hi actués, de debò, en conseqüència.

La pobresa destorba

Potser, si no la veus, no passa res, però sí quan és a tocar. Aquest matí he sortit a fer fotos pel centre de Barcelona. M’he assegut una estona a un banc que hi ha al Passeig de Gràcia, entre el carrer Mallorca i el carrer Provença, tot just davant d’unes obres de remodelació de la joieria Cartier. De fet, m’hi he posat allà perquè volia capturar alguna situació peculiar aprofitant que la joieria ha tapat les obres amb un mur provisional en què apareix un guepard enfilat a una capsa vermella mirant cap enrere, cap als transeünts, i que té al fons i als peus de l’animal una panoràmica de la ciutat de Barcelona; tot plegat amb la intenció de la marca d’exhibir una imatge elegant, selecta i luxosa del seu negoci.

Per arribar fins allà, he baixat des de Diagonal caminant per la vorera. En la cantonada amb Provença he vist que hi havia quatre o cinc cotxes obscurs d’alta gamma aparcats en semibateria, alguns dels quals amb sirena de policia secreta enganxada al sostre de la carrosseria. M’ha estranyat, però, que la policia secreta tingui vehicles tan cars. M’he fixat aleshores que alguns dels cotxes portaven al parabrises una identificació amb la bandera d’Espanya. I que un seguit d’agents dels mossos xerraven a la vora dels vehicles.  

He continuat caminant fins al banc de què us parlava abans. Darrera meu, dos agents de la Guàrdia Urbana s’encarregaven de desviar qualsevol vehicle a motor que volgués enfilar el Passeig de Gràcia per aquelles calçades laterals que ningú no sap ben bé quina és la seva funció exacta (fa uns anys, vaig preguntar a uns urbans i no em van saber dir qui tenia preferència per a circular, si cotxes, bicis, patinets o vianants). Al banc del costat, s’asseia un captaire que molt sovint demana almoina sota el porxo que l’Hotel Royal té a la seva façana. Segurament, si acostumeu a passejar per aquests carrers l’haureu vist algun dia. Però no aquest matí.

Mentre jo hi era, alguns veïns que passejaven els seus gossos s’han aturat a saludar-lo. Els gossos, en veure’l, s’hi acostaven i bellugaven la cua, i ell els acaronava adreçant-s'hi pel seu nom. He sentit com a uns avis els ha dit que durant una hora o així no podria asseure’s al lloc de sempre, que havia de baixar més a baix. Aleshores hi afegia alguna cosa que no he pogut entendre. Ha assenyalat amb el cap cap a la cruïlla de dalt on eren els cotxes d’alta gama, i deia que hi havia algú important, però, com dic, no he aconseguit desxifrar de qui es tractava. Semblava que digués “Regina”, o alguna cosa per l’estil.

Allà m’hi he estat encara una estona, i després he marxat més avall, a la cantonada amb Consell de Cent, però a l’altra banda del carrer, davant d’un aparador on volia fer una altra foto. Ha estat ja de tornada cap a casa, al metro, quan he llegit una notícia. Pedro Sánchez i PereAragonés no es reuniran malgrat coincidir a un acte del Centre d’Economia. Es veu que al final sí que s’han dirigit la paraula uns tres minuts mentre esperaven la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, que havia de rebre un premi del Cercle d’Economia.

Ves per on que em pregunto si a la cruïlla de Passeig de Gràcia amb carrer Provença no hi fos la presidenta de la Comissió Europea, ja que en aquella cantonada, on hi havia els cotxes d’alta gama aparcats en semibateria, es troba l’Oficina del Parlament Europeu a Barcelona.

El 25 per cent

Tot apunta que a partir d'ara la immersió lingüística als centres educatius està dada i beneïda, arran del famós 25 per cent de docència en castellà dictat pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. 

Just aquest dimecres el Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) ha publicat una enquesta en què s'assenyala que el 76 per cent dels catalans dona suport a la immersió. Aquest percentatge augmenta fins al 95 per cent si els preguntats són catalanoparlants, però davalla fins al 50 per cent si són els castellanoparlants els que responen.

Aquesta sembla la realitat, almenys la reflectida pel CEO. És una llàstima. Els castellanoparlants haurien de ser els primers interessats a mantenir la immersió i, fins i tot, a empènyer mesures més contundents quant a la presència del català a Catalunya. I ja no per ideals o sentiments, sinó per qüestions ben tangibles.

Si vostè -si és que algú llegeix això- fa l’exercici de cercar feina, s’adonarà que sovint, sobretot a les administracions, es demana saber castellà i català per accedir als llocs de treball públics. Però, ves per on, que, mentre que pel castellà és suficient amb la nacionalitat espanyola o provenir d'un país de parla castellana, pel català no és suficient haver nascut a Catalunya (cosa inexplicable, ja que el català, segons alguns, amenaça la supervivència del castellà), sinó que cal un certificat de coneixements d'un cert nivell en funció de l'oferta.

Encara és d'hora per afirmar-ho amb rotunditat, ja ho veurem d'aquí a uns anys, però em temo que en un futur els castellanoparlants augmentaran el seu desavantatge respecte dels catalanoparlants per accedir a segons quines feines millor qualificades. 

Penso que, amb aquesta sentència, mal servei ha fet el jutge a valors democràtics com la igualtat d’oportunitats. I si tractava d'afavorir els castellanoparlants, més aviat ha fet el contrari.

El castellà és més important

Fa uns dies vaig opinar a un article anterior sobre per què es parlava poc català. La meva tesi era -continua sent- que, malgrat en deu haver moltes causes, n'hi ha una fonamental: el català no és imprescindible per viure a Catalunya.

Aquest curs treballo de conserge a una escola d'adults de Barcelona. Aquest dijous ha vingut un jove estranger de llengua no romànica a apuntar-se al nivell bàsic de castellà. Li he dit que teníem un forat divendres al matí i aleshores m'ha explicat que a aquella franja horària estudiava català a una altra escola d'adults, però que s'estimava més fer classes de castellà, perquè “és més important". 

És clar que és només un exemple, però penso que és representatiu de la idea que vaig defensar a l'article abans esmentat. 

Que què va ocórrer al final? Fent mans i mànigues, el vaig convèncer perquè no abandonés els estudis de català, i que aviat disposaríem d'alguna plaça de tarda per estudiar castellà, afirmació que és del tot certa perquè ell queda col•locat el primer a la llista d'espera.